A l'escola de nenes

Era allà a finals dels anys 50. Na Mari era una nena menuda i molt xerradora. Vivia prop de la casa de la mestra, a Sant Agustí. En aquells anys hi havia dos escoles al poble, la dels nens i la de les nenes. L'escola de les nenes la portava la mestra, doña Margarita. Era una dona jove, que s'havia instal·lat al poble feia pocs anys. Era la única mestra que hi havia i ensenyava a totes les nenes del poble, 21 nenes de 6 a 12 anys que es reunien cada dia al portxo de ca seua. Doña Margarita havia fet bona amistat amb sa mare de na Mari. Tot sovent es visitaven i s'ajudaven amb les feines de la finca.

Cada matí, els germans majors de na Mari s'aixecaven amb el sol, esmorzaven, agafaven la maleta de cartró i se n'anaven cap a l'escola. Ella era el caganiu, la petita de la casa, i encara no tenia edat per anar a escola, així que no podia fer més que mirar-se'ls amb enveja. Sa mare, que la veia il·lusionada per aprendre lletra, va parlar amb doña Margarita i la va convèncer per fer-li algun ratet d'escola a la tarda. Na Mari en va estar molt contenta. Ben aviat havia convençut la seva amiga Francisqueta perquè l'acompanyés.

En tenir els 6 anys va ser el moment que na Mari comencés a anar a escola amb les altres nenes del poble. Es va aixecar il·lusionada, es va posar una brusa i una falda, les sabates d'anar a missa, va esmorzar un rosegó de pa amb formatge, va agafar la maleta i va córrer cap a ca la mestra. Era tan prompte que les altres nenes encara no havien arribat. Doña Margarita estava preparant els exercicis de les nenes més grans a la pissarra. En veure-la, va deixar el guix, la va saludar, la va fer entrar i li va mostrar la seva taula en un racó de la sala.

- Mari, ja saps que ara aniràs a escola amb les nenes més grans. Això vol dir que hauràs de fer com elles, seure, escoltar, estar callada i no podràs sortir i entrar com feies a les tardes. Te'n recordaràs?

Na Mari, va assentir, sense atrevir-se a obrir la boca.

Les altres nenes del poble van anar arribant i es van anar asseient cadascuna a la seva taula. Na Mari se les mirava des del seu racó. Doña Margarita va començar la classe. Van obrir un dels llibres de doctrina i va fer llegir a les nenes més grosses per ordre.

Havia passat només mitja hora. Tota l'estona na Mari havia estat al seu racó, mirant el llibre, escoltant les companyes com llegien. Va aixecar la mà. Doña Margarita la va veure i li va donar la paraula.

- Què vols Mari?

- Doña Margarita, us ho he de dir: és que ja he estat molt de rato escoltant i no puc estar més rato callada!

Es va sentir una rialla que sortia de la sala i que va arribar fins a l'escola dels nens, mai abans na Mari havia estat tanta estona callada.

Somriures

M'explica na (diguem-li) Catalina que és vilda ja fa quinze anys. El seu difunt marit, diguem-li Vicent, era un home molt bo: treballador, l'ajudava amb les feines de la casa sempre que feia falta, bon pare dels seus tres fills. Els darrers anys de vida no podia valdre's per ell mateix i per ella era impossible cuidar-lo com es mereixia. Per això, la família va decidir ingressar-lo a la residència de majors de Cas Serres.
Mentre en Vicent va estar ingressat a la residència, na Catalina baixava tots els dies a Cas Serres, després d'aviar la feina de la casa. Un dia darrera l'altre, tot el temps que en Vicent va estar ingressat.

En Vicent va estar uns dies especialment callat, els metges el veien defallint. I na Catalina es temia el pitjor. Un dia d'aquests, en Vicent la va acomiadar diguent:
- Catalina, demà vine aviat.
- Bé, vendré a les set i mitja, quan obrin, com cada dia.
- Si està tancat, entra per la finestra, però demà vine aviat.
I així es van donar les bones nits.

El dia següent na Catalina pujava ansiosa cap a l'habitació. De camí es va trobar els metges, que venien de veure els residents de la planta:
- Bon dia, Catalina. Està molt animat, avui, en Vicent.
Na Catalina no s'ho podia creure, havia reviscolat després d'unes setmanes anant a pitjor. Va arribar a l'habitació del seu marit, el va saludar, li va donar, com cada dia, una besada al front. Ell no va dir res. La va mirar, va somriure i es va morir.

Quan na Catalina va anar-ho a dir als metges, no s'ho podien creure, l'havien vist tant bé feia només uns minuts, no s'ho podien explicar... Na Catalina, quinze anys més tard, em rebel·la el secret:
- Va esperar a veure'm per morir. - I em fa un somriure encantador, d'aquests que no s'obliden, com el que li va fer en Vicent el dia que es va morir.

Ubuntu, l'essència humana

Diuen que un antropòleg estava a Sud-Àfrica, rodejat d'infants de la tribu xhosa i els hi va proposar un joc. Era ni més ni menys que una carrera fins a un arbre. El premi per al que hi arribés primer era un cistelló ple de fruites que va posar-hi al costat. En donar-los el senyal de sortida, tots els infants es van donar les mans i van córrer junts fins a l'arbre. Van agafar el cistelló i es van asseure junts a menjar-se les fruites. 

L'antropòleg va demanar a un d'ells perquè havia corregut amb els altres, si ell hagués pogut córrer tot sol i guanyar totes les fruites. El nen va respondre: "UBUNTU, com podria ser feliç amb les fruites si els altres estaven tristos per haver perdut?". Ubuntu, a la cultura xhosa, significa "Jo soc el que soc gracies al que som tots nosaltres". Ubuntu és l'essencia de l'ésser humà.

Si voleu saber-ne més, un conegut xhosa, en Nelson Mandela, mos ho explica aquí: http://en.wikipedia.org/wiki/Ubuntu_(philosophy)  

Escena post-nadalenca

Divendres migdia. Surt de s'escola amb n'Ivan. L'agaf de sa mà per travessar es carrer en direcció as parc, mentre esperam sa mare. Passa un desconegut barbut pes nostre costat (un sense-sostre, diria jo). Mos saluda. N'Ivan li contesta, hola. Fins aquí tot normal. N'Ivan m'estira des braç, amb es ulls oberts com a plats: 

- Era en Papà Noel!- No sé què respondre. S'hi semblava, d'això no hi ha dubte.

-No, Ivan, és un home que es pareix an Papà Noel, però no és ell.

Travessam es carrer i mos asseim en un banc des parc. Intent fer-lo entrar en raó amb un argument de tot menys raonable.

- En Papà Noel ara està as Pol Nord fent regals. Va tenir molta feina durant es Nadals. 

Això encara l'ha convençut més.

- Era en Papà Noel, duia una motxila molt grossa plena de regals!

Es dos mos giram i miram cap as desconegut que s'allunya a s'altre costat des carrer, alié a ses nostres mirades. Efectivament du una motxil·la enorme, un sac plè de regals. Davant aquesta evidència ja no tenc res més a dir.  

- Era en Papà Noel!- Es posa a córrer tot excitat. No hi quep de goig. Jo tampoc. Amb aquestes coses, es infants sempre tenen raó. Ara ja no en tenc cap dubte: avui as migdia he vist en Papà Noel.

Immigrants... de què estam parlant?

Us faig un enllaç al blog de Servei Solidari a on he publicat un article a partir de l'enquesta de percepció de catalans i catalanes sobre la immigració. Esper que us agradi!

Lumos

Fa uns anys hauria refusat sense dubtar-ho la lectura de qualsevol obra fantàstica. Sempre m'he trobat més a gust amb la lectura d'històries amb els peus a terra. Però la cosa ha canviat últimament. Ahir vaig culminar la lectura d'una sèrie que m'ha fet canviar definitivament d'opinió: Harry Potter.
Ja puc afirmar, sense por d'equivocar-me, que sóc de la generació Rowling. Els personatges de Hogwarts m'han acompanyat durant tots aquestos mesos de lectura diària, els he vist créixer i els he incorporat al meu dia a dia. Els que em veieu sovint ja ho sabeu. Els mags i bruixes m'han fet riure, m'han fet plorar i m'han accelerat el cor.
Aquests llibres seran clàssics, no en tinc cap dubte. L'autora aconsegueix escriure d'una manera que rítmicament et porta, gairebé sense adonar-te'n, al món paralel que ha creat, que no per per això és menys real ;) Les reflexions que acompanyen la història, les escenes, les frases... queden encara després de tancar el llibre.
La meravella d'aquesta història literària és que la fantasia acaba envoltant també el dia a dia. I sembla mentida que ara no puga il·luminar la sala amb una vareta... Una cita per acabar (de les que no suposen spoiler): "And now, Harry, let us step out into the night and pursue that flighty temptress, adventure". Us recomano donar el pas.

Coses de netes...

Una entrada al blog de Pati de llibres que tinc ganes de recuperar: Entre àvies i netes.