Somriures

M'explica na (diguem-li) Catalina que és vilda ja fa quinze anys. El seu difunt marit, diguem-li Vicent, era un home molt bo: treballador, l'ajudava amb les feines de la casa sempre que feia falta, bon pare dels seus tres fills. Els darrers anys de vida no podia valdre's per ell mateix i per ella era impossible cuidar-lo com es mereixia. Per això, la família va decidir ingressar-lo a la residència de majors de Cas Serres.
Mentre en Vicent va estar ingressat a la residència, na Catalina baixava tots els dies a Cas Serres, després d'aviar la feina de la casa. Un dia darrera l'altre, tot el temps que en Vicent va estar ingressat.

En Vicent va estar uns dies especialment callat, els metges el veien defallint. I na Catalina es temia el pitjor. Un dia d'aquests, en Vicent la va acomiadar diguent:
- Catalina, demà vine aviat.
- Bé, vendré a les set i mitja, quan obrin, com cada dia.
- Si està tancat, entra per la finestra, però demà vine aviat.
I així es van donar les bones nits.

El dia següent na Catalina pujava ansiosa cap a l'habitació. De camí es va trobar els metges, que venien de veure els residents de la planta:
- Bon dia, Catalina. Està molt animat, avui, en Vicent.
Na Catalina no s'ho podia creure, havia reviscolat després d'unes setmanes anant a pitjor. Va arribar a l'habitació del seu marit, el va saludar, li va donar, com cada dia, una besada al front. Ell no va dir res. La va mirar, va somriure i es va morir.

Quan na Catalina va anar-ho a dir als metges, no s'ho podien creure, l'havien vist tant bé feia només uns minuts, no s'ho podien explicar... Na Catalina, quinze anys més tard, em rebel·la el secret:
- Va esperar a veure'm per morir. - I em fa un somriure encantador, d'aquests que no s'obliden, com el que li va fer en Vicent el dia que es va morir.

Ubuntu, l'essència humana

Diuen que un antropòleg estava a Sud-Àfrica, rodejat d'infants de la tribu xhosa i els hi va proposar un joc. Era ni més ni menys que una carrera fins a un arbre. El premi per al que hi arribés primer era un cistelló ple de fruites que va posar-hi al costat. En donar-los el senyal de sortida, tots els infants es van donar les mans i van córrer junts fins a l'arbre. Van agafar el cistelló i es van asseure junts a menjar-se les fruites. 

L'antropòleg va demanar a un d'ells perquè havia corregut amb els altres, si ell hagués pogut córrer tot sol i guanyar totes les fruites. El nen va respondre: "UBUNTU, com podria ser feliç amb les fruites si els altres estaven tristos per haver perdut?". Ubuntu, a la cultura xhosa, significa "Jo soc el que soc gracies al que som tots nosaltres". Ubuntu és l'essencia de l'ésser humà.

Si voleu saber-ne més, un conegut xhosa, en Nelson Mandela, mos ho explica aquí: http://en.wikipedia.org/wiki/Ubuntu_(philosophy)  

Escena post-nadalenca

Divendres migdia. Surt de s'escola amb n'Ivan. L'agaf de sa mà per travessar es carrer en direcció as parc, mentre esperam sa mare. Passa un desconegut barbut pes nostre costat (un sense-sostre, diria jo). Mos saluda. N'Ivan li contesta, hola. Fins aquí tot normal. N'Ivan m'estira des braç, amb es ulls oberts com a plats: 

- Era en Papà Noel!- No sé què respondre. S'hi semblava, d'això no hi ha dubte.

-No, Ivan, és un home que es pareix an Papà Noel, però no és ell.

Travessam es carrer i mos asseim en un banc des parc. Intent fer-lo entrar en raó amb un argument de tot menys raonable.

- En Papà Noel ara està as Pol Nord fent regals. Va tenir molta feina durant es Nadals. 

Això encara l'ha convençut més.

- Era en Papà Noel, duia una motxila molt grossa plena de regals!

Es dos mos giram i miram cap as desconegut que s'allunya a s'altre costat des carrer, alié a ses nostres mirades. Efectivament du una motxil·la enorme, un sac plè de regals. Davant aquesta evidència ja no tenc res més a dir.  

- Era en Papà Noel!- Es posa a córrer tot excitat. No hi quep de goig. Jo tampoc. Amb aquestes coses, es infants sempre tenen raó. Ara ja no en tenc cap dubte: avui as migdia he vist en Papà Noel.