Somriures

M'explica na (diguem-li) Catalina que és vilda ja fa quinze anys. El seu difunt marit, diguem-li Vicent, era un home molt bo: treballador, l'ajudava amb les feines de la casa sempre que feia falta, bon pare dels seus tres fills. Els darrers anys de vida no podia valdre's per ell mateix i per ella era impossible cuidar-lo com es mereixia. Per això, la família va decidir ingressar-lo a la residència de majors de Cas Serres.
Mentre en Vicent va estar ingressat a la residència, na Catalina baixava tots els dies a Cas Serres, després d'aviar la feina de la casa. Un dia darrera l'altre, tot el temps que en Vicent va estar ingressat.

En Vicent va estar uns dies especialment callat, els metges el veien defallint. I na Catalina es temia el pitjor. Un dia d'aquests, en Vicent la va acomiadar diguent:
- Catalina, demà vine aviat.
- Bé, vendré a les set i mitja, quan obrin, com cada dia.
- Si està tancat, entra per la finestra, però demà vine aviat.
I així es van donar les bones nits.

El dia següent na Catalina pujava ansiosa cap a l'habitació. De camí es va trobar els metges, que venien de veure els residents de la planta:
- Bon dia, Catalina. Està molt animat, avui, en Vicent.
Na Catalina no s'ho podia creure, havia reviscolat després d'unes setmanes anant a pitjor. Va arribar a l'habitació del seu marit, el va saludar, li va donar, com cada dia, una besada al front. Ell no va dir res. La va mirar, va somriure i es va morir.

Quan na Catalina va anar-ho a dir als metges, no s'ho podien creure, l'havien vist tant bé feia només uns minuts, no s'ho podien explicar... Na Catalina, quinze anys més tard, em rebel·la el secret:
- Va esperar a veure'm per morir. - I em fa un somriure encantador, d'aquests que no s'obliden, com el que li va fer en Vicent el dia que es va morir.